Melic Pilates

☉ Suposo que al acostar-se el final de l’any començo quasi sense voler a fer balanços…
Així que fa dies que dono voltes a aquesta qüestió: 𝗖𝗼𝗺 𝗺’𝗵𝗮 𝗮𝗳𝗲𝗰𝘁𝗮𝘁 𝗹𝗮 𝗰𝗿𝗶𝘀𝗶 𝗴𝗲𝗻𝗲𝗿𝗮𝗱𝗮 𝗮𝗿𝗿𝗮𝗻 𝗱𝗲𝗹 𝗰𝗼𝘃𝗶𝗱?

Doncs bé, tinc la sensació que des del confinament moltes (especialment persones autònomes i que ens dediquem al benestar) ens hem volgut converitr d’una manera o altre en “super herois i heroïnes”. Anar més enllà del que en temps pre covid podíem ser o podíem oferir: ajudar més, assisitir millor, donar més suport… tot per tal de paliar les circumstàncies d’una manera o altre.

Però fins a quin punt ha estat una decisió o bé una (auto)imposició per a sobreviure?

La crisi, encarar la crisi, ser creativa i reinventar-me… diversificar-me, demostrar que puc oferir possibilitats i mil maneres de donar suport a les qui em donen suport; ser-hi, somriure, estar disponible, bona cara, sobreviure, viure… i el temps que passa; i tot plegat a l’altre extrem apareix una platja deserta, buida d’emocions i de paisatges de somni… què ha passat? Doncs es pot resumir així: 𝗺𝗼𝗹𝘁 𝗱𝗲 𝗰𝗮𝗻𝘀𝗮𝗻𝗰𝗶!

Personalment sento que aquesta crisi ha fet pujar el llistó de l’auto exixgència personal. Per algunes persones sembla que ha estat fàcil, i dic sembla perquè a través de la finestra de les xarxes tot és un sembla, una aparença tenyida de rosa i un biaix de la realitat real.

Per a mi, reconec, ha estat i encara està sent complicat.

No sóc una multinacional. No tinc recursos infinits i de vegades les piles se’m gasten.

Però com passa sovint a la vida també estic aprenent coses prou bones: estic aprenent a limitar-me, a exposar-me només fins on cal, a saber fins on arribo, a trobar un lleguatge propi i un idioma nadiu, a deixar anar i també, i moooolt important, a rebre la gratitud.

Si, per exemple la gratitud que les alumnes em regalen en algun comentari fugaç: “gladys, sort en vam tenir de les teves classes durant el confinament!”.

Llavors el cor em fa un pessic al rebre aquest compliment inesperat.
Aquests temps que estem vivint són cansats i esgotadors, però com tot, també tenen les seves contrapartides.

》i amb cada respiració, mentre continues descansant aquí,
convertint-te cada vegada més i de mica en mica en un arbre que respira…
viu i ple de vida
sent completament allò que ets,
més enllà de les paraules i del pensament
centrat i arrelat

i mentre descanses aquí comences a notar el fet que,
així i com el sol va viatjant a través del cel,
la llum, les ombres i els colors van canviant

tot canvia a cada moment

i emmig de tot plegat l’arbre simplement descansa
experimentant el canvi a cada moment
canviant constantment
i tot i així sempre sent ell mateix 《

Aquest és un fragment de la “Meditació de l’Arbre” que darrerament comparteixo amb algunes de les meves alumnes. És una meditació on fem servir la tècnica de la visualizació amb la intenció de comprendre i aprofundir en la naturalesa del canvi i la de la nostra essència.

A la Maria José li agrada especialment i repetim quasi cada setmana. Quan acabem la pràctica ella sovint em comenta sobre les sensacions d’arrelament, presència i calma que li confereix, i com durant el seu dia a dia, en moments difícils de nervis o estrés evoca la imatge del seu arbre per retrobar de nou aquesta quietud i sabiesa que habita dins de totes nosaltres.

Aquest mes de novembre he decidit gravar i compartir a través de la Biblioteca OnLine la Meditació de l’Arbre per a poder explorar juntes tot allò que els arbres ens poden ensenyar si ens obrim a la curiositat del moment present.

≋ Per viure en aquest món
has de ser capaç de fer tres coses:

estimar allò que és mortal,
abraçar-ho contra els teus ossos
sabent que la teva pròpia vida en depèn;
i, quan arribi el moment de deixar-ho anar,
deixar-ho anar. ≋

by Mary Oliver

≋ To live in this world
you must be able to do three things:
to love what is mortal,
to hold it against your bones
knowing your own life depends on it; and, when the time comes to let it go,
to let it go. ≋

By Mary Oliver